CAMPAMENT VALL DE SUSA (6a part i última): ROCCIAMELONE

Avui és el darrer dia de muntanya del Campament que ha passat volant. La nostra fita és pujar a la muntanya més alta de la Val de Susa. Diuen que durant anys es van pensar que era la més alta dels Alps. Aquest italians... De fet és una muntanya que es veu des de Susa, a 3000 metres més a sota. Segurament aquest desnivell va fer que es pensessin que era la més alta.
Accés:
A l'entrada de Susa, venint de Torí, hi ha un trencall a la dreta amb indicació. Pugem per barris i urbanitzacions, tot molt liat, però sempre amb una indicació. Anem a pujar a una muntanya humanitzada.
Descripció de l'itinerari:
Arribem a l'aparcament de la Riposa (hi caben pocs cotxes) a 2190 metres. Ja des d'aquí baix veiem el cim. Ens espera un llarg coster que cal prendre'l amb calma i anar pujant i pujant per un sender molt marcat.
1 h 40 min. Arribem al refugi Ca d'Asti (2854 m.). Diuen els italians que fou el primer refugi de muntanya de la història. Ja que Bonifaci Rotario D'Asti, bisbe, per allà l'any 1358 va pujar per primera vegada al Rocca Melone (sembla que havia fet una promesa) i quan va arribar a aquest contrafort hi va bastir el que seria el primer refugi. Hi ha una capelleta rodona. Continuem pujant. Ara l'herba a ja desaparegut i entrem al regne de la pedra.
2 h 40 min. Crocetta de Ferro (3303 m.). Una senzilla creu de ferro en un pilaret, en la carena,  ens indica que hem de canviar de vessant. A la part superior trobem un passamà llarg que ens permet arribar al cim. Si la roca està seca prohibit agafar-la.
3 h 20 min. Cim del Rocciamelone (3538 m.) on hi ha el santuari més alt d'Europa (us havia dit que estavem a Itàlia i que sempre són els són els primers del món). Una imatge de la Mare de Déu de Rocciamelone sobta al cim. La van pagar entre 130.000  bambinos italians l'any 1899 (això si que és un record Guinness). Tanbé hi ha un refugi - si ho arribo a saber pujo aquí dalt a dormir -. Dalt també hi ha una taula d'orientació... ja veieu hi ha de tot. 
Ara ens queda baixar. Menys mal que baixo xerrant amb l'Ares Izard i quan m'adono ja estic al refugi de Riposa dinant. Tot un plaer de veure que els joves també senten la passió per la muntanya salvatge. Demà cap a casa hi falta gent i a moure'ns per la muntanyes del nostre Pirineu que tenen poc d'envejar...