PEL TRIST CAMÍ DE L'EXILI

Aquest pont de Tots Sants hem anat a fer el camí que devien de fer prop de 500.000 fugitius l'hivern de 1939 davant l'avanç de la barbàrie feixista del franquisme. Si més no recordar aquests tràgics fets històrics, portar-los en el cor...

Hem sortit de la vila de Portbou on les històries de contraban es barregen amb el de les persones que han de passar la frontera a corre-cuita com el filòsof alemany Walter Benjamí, que com a jueu, fugia aquest cop de la bèstia del nazisme. Després de 7 anys de fugir, l'any 1940 es suïcida veien que no podria escapolir-se de la brutalitat. En el poble s'han posat uns plafons informatius que ens ajuden a endinsar-nos en el dolor d'aquell home i d'una època. S'ha marcat una ruta pel camí que va seguir passant pel coll de Banyuls (que un dia d'aquests farem).
La tarda anterior vam anar a Elna i vam visitar la Maternitat suïssa d'Elma on van acollir a les mares embarassades republicanes que es trobaven als camps de concentració propers. El voluntarietat internacional els van donar unes condicions sanitàries prou dignes. Properament obrirant el centre però nosaltres vam poder entrar-hi. Em va sorprendre la llum del vell chateau ...
Vam deixar el cotxe a Argeles i vam agafar el tren cap a Portbou on l'endemà començaríem l'aventura.
Divendres, 2 de novembre:
Volem seguir el GR-92 fins a la frontera. Vam pujar pels costeruts carrers fins al coll de Belibres (165 m.) en plena línia fronterera. El febrer de 1939 molts republicans van haver de passar aquesta línia farcida de búnquers sabent que abandonaven casa i bona part dels ideals pels quals havien lluitat. Costa poc emocionar-se pensant aquest èxode. Veiem Cervera a sota però el nostre camí va per la carena recorren les fortificacions militars.
Finalment arribem al puig de Cervera (207 m.). una mica més enllà trobem la casa dels Alemanys - un búnquer per controlar el pas de vaixells - i baixem cap al Cap de Cervera on trobem un far solar.
Anem per la carretera i arribem a Cervera, l'estació internacional en el vessant francès (1 h 30 min). Anem per la costa voltant caletes en un pujar i baixar constant.

Passem per la caleta de Perafita (3 h). Em sorpren veure les figues de moro en els càptus de les platges. Són temptadors. La Gina en menja un  i jo no puc resistir el pecat. Són boníssims però estan envoltats d'unes punxes minúscules que es claven per tot arreu i no hi ha forma de treure-les. Finalment deixo de menjar-ne pel malestar que genera les punxetes. A la Dolors se li va arribar a clavar una a la llengua. Una altra vegada els agafaré amb guants.
Finalment arribem a Banyuls de la Marenda (5 h i 750 metres de desnivell). El nostre hotel està a l'entrada i està molt bé turísticament però per a mi no té cap interès ja que és un hotel de platja que puc trobar a qualsevol indret. A la tarda vespre fem un vol pel poble abans d'anar a sopar.
Dissabte, 3 de novembre:
Comencem el dia vorejant cales. Pot resultar un xic avorrit però per la gent de secà té prou interès. Passem per una antiga fàbrica de dinamita de l'inventor Nobel que va funcionar fins als anys 70 del segle passat. Actualment acull un espai museístic al voltant del tema de l'energia solar.

El proper obstacle a superar és el cap de Bearn o de Biarra amb un impressionant far que allarga fins a 50 km.- de fet il·luminava la finestra del nostre hotel -. A l'extrem del cap homònim hi ha una sèrie de fortificacions militars que van bastir els alemanyas en la Segona Guerra mundial i que en abandonar lles posicions van volar. És un conjunt prou interessant.
Volem pujar al Fortí de Biarra però ens trobem un cartell que ens indica que és zona militar i millor no tenir problemes i decidim fer el Sentier Littoral. Tot el camí està molt ben senyalitzat i en tot moment anem trobant  caminadors. En arribar a Port Vendres trobem un xiringuito de platja on ens deixen treure els nostres ganyips   i prenem la beguda. És un indret ben bonic. Voltem el port de Port Vendres i ja ens enfilem cap a Cotlliure (5 h.). És un poble molt turístic però ningú li pot treure el seu encant.

Primerament visitem la tomba d'Antonio Machado a la que mai li falten poms de flors i bells escrits- no sé si la tomba del dictador Franco - acull un peregrinatge tan emotiu com el poeta que va saber reflectir tant bé la irracionalitat de les dues Espanyes. Després vam voltar el castell reial - del rei de Mallorca que els catalans no hem tingut mai rei - i l'esglesiola de Sant Vicenç on s'agombolen els turistes a fer milers de fotos. I nosaltres no vam ser menys.

Diumenge, 4 de novembre:
Avui l'etapa era més curta però també molt interessant. Sortim pel boulevard de Boramar i abans de l'església dels Àngels prenem el carreró de la Paix i després la rue del Mirador fins el Fortí Miradou que voregem. fàcilment us haureu adonat  de la munió de fortificacions que defensen la plaça de Cotlliure que va estar molt codiciada pels francesos i espanyols.Nosaltres vam sortir per la carretera a Argeles. Passat l'estadi del Pla de les Forques ens decantem cap al mar i iniciem un nou tram de costa, passant per la vora dels penya-segats, tot pujant i baixant. Passem per la platja de l'Olla i un rierol ens obliga a descalçar-nos. Després trobem una escala impressionant per remuntar un cingle i entrem a un camí de ronda emmurallat fins ben a prop de la platja sud d'Argeles on tot per una mica l'encant. A la platja nord, en una primera línia de platja, passat l'hotel Lido hi ha un moment recordant el camp de concentració on van "tancar" en unes condicions inhumanes als republicans. Als francesos els ha de remoure la consciència el tracte que van oferir als lluitadors de la llibertat que ells tan prediquen en les seves cançons i ara només els hi dediquen un senzill pedrot, amagat de la seva memòria. Cal buscar-lo i rebuscar-lo per trobar-lo. És molt senzill però emotiu. Nosaltres no vam dur un ram de flors però vam deixar una fita de pedres en record de la nostra peregrinació.

D'aquí vam anar a buscar l'avinguda de la Retirada de 1939 on vam trobar el cementiri dels morts en el camp de concentració. Un altre senzill monument amb els noms de les víctimes - entre ells un Radigales - i un grapat de poms de flors i una bandera republicana descolorida. A la vora l'arbre dels nens morts... glaça pensar el patiment d'aquella gent dormint damunt de la sorra en ple mes de febrer del 39.