diumenge, 29 de maig de 2016

PELS CASTELLS D'ARNAU MIR DE TOST: PER PONENT

Avui he tingut la sort que el fill de Lluís Colomés em convidés a una sortida que faria per alguns dels castells de la Ribagorça que van pertànyer al mític Arnau Mir de Tost que va esdevenir el Cid català. Part de l'actual configuració de Catalunya encara depen de les seves gestes contra els sarraïns i quin senyor feudal el contractés, doncs va treballar principalment pel comte d'Urgell però també pel de Barcelona i pel d'Aragó.
Va ser tota una lliçó d'història aplicada sobre el territori.
El Lluís Colomés, fill, va fer el treball de recerca al voltant de la figura d'Arnau Mir de Tost.
Hem quedat a Viacamp, així que la primera proposta ha estat pujar al castell de Viacamp. Aquesta ha tingut molt sort doncs l'han refet i han bastit una escala exterior que permet pujar fins a la part de dalt. Tot un luxe si pensem amb la resta de patrimoni que està en una situació ruïnosa.
Dalt, els ulls se'ns han sortit de les orbites resseguint el territori buscant altres fortaleses. Està clar que sabien on havien de bastit un castell, o una torre de guaita, per dominar el territori i intercomunicar-se amb altres bastions.
La propera fita era el poble de Lluçàs amb una torre de guaita quadrada. Les seves dimensions ens fan pensar en una fortalesa. No es pot entrar a l'interior. La porta d'accés, com en altres casos, està ben alta com element defensiu molt evident. Només calia recollir les cordes per quedar aïllat de l'enemic.
Vam voler visitar l'església però ens va ser impossible trobar la clau. Així que resta per una altra vegada que no ho hem d'acabar tot en un dia.
Ara a Tolva. El forn de pa està tancat. Fem un tomb per dins del poble que resulta ser molt més interessant del que em pensava. A l'església van posar la portalada de l'ermita de Fals que és el nostre proper objectiu.
Per anar al castell de Fals vam deixar el cotxe a la carretera a Benavarri prop del km. 71. Aquí vam haver de caminar una mitja hora fins arribar a la masia de Fals. El castell està damunt d'un turó. Aquí dalt vaig pujar escalant amb el Ramon Pach però no vaig poder observa la bellesa del paratge. Aquí ho ha hagut la sort que ha tingut Viacamp doncs el castell està ruinós. Tot són forats, però segurament té igual interès històric. Actualment està dins de la finca privada d'un alemany. A l'entrada de la pista posava prohibit el pas però quan ens ha vist no ens ha dit res.
Dalt tot és caòtic. Carreus caiguts per terra. Murs foradats. La bella portalada de l'ermita traslladada a Tolva. Pedres al Mas de Fals. El camí perdut. A la tornada trobem les restes d'una antiga ermita prop d'una collada. Només hi resta l'absis. No en sabem ni el nom. Del costat surt un sender. Els primers trams estan ben marcats amb marges de pedra. Més amunt s'acaba perdent però l'Aurel de Torre de Tamurcia com a bon pastor va seguint el rastre. En un coll trobem el camí que puja de Tolva (actualment GR-18) i el seguim en direcció contrària fins baixar al riu Sec on trobem la pista que hem seguit a l'anada. No sé si és gaire més curt, però si més interessant.
La propera parada és el poble de Pilsà que està bastit dalt d'un modest tossal però que constitueix el far de la contrada doncs es veu de tots els indrets. Una mica sembla l'ermita de Sant Quiri o Montmagastre. Tristament, el castell no té cap interès doncs també està enrunat i ocupat per una antena antiestètica. Però cal pujar-hi per fruir de l'extensa panoràmica. És alliberar la vista.
Dinem arrecerats del vent. Ens comunica un home del poble que estem a l'entrada del bar però que ara fan vacances. Volíem cervesa però alguns porten una bota amb bon vi de batea.
Passem pels curiosos estanys cartics d'Estana i en Ramon de Tremp ens fa una acurada explicació geològica que complementa les explicacions històriques.
Per una pista de terra arribem a Casserres del Castell. Aquí si que la desolació és total. Sembla un poble destruït durant la guerra. Les cases estan totes ensulsiades. Sense un sender clar pugem al castell i un altre cop a lliberar la mirada. Escasses restes. A destacar un campanar de l'església que sembla un comunidor encarat als quatre vents.
Els companys segueixen fins Estopinyà però jo els deixo. Esper`amb candeletes la propera sortida ArnauMirlesca dels Lluïsos per la Noguera.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada