Excursions del Joan Ramon

Sempre va bé tenir un pla B i quan les coses no surten com volem. Un pla b que ens va anar molt BÉ (senzill però elemental). La serra de Turp s'alça imponent des de la plana lleidatana encara que no és tan coneguda com altres muntanyes del prepirineu que atalaiem des del pla com el Montsec, la serra d'Aubens, Port del Comte o el mateix Cadí. Té una silueta cònica i esvelta. El mateix nom del seu cim Cogulló ens recorda etimològicament a la caputxa que duien els monjos. Hi ha altres cims amb l'apelatiu Cogulló/Cogulla (a Meià, a Castellfollit de Baix, a Rasos de Peguera. el de Sant Quiri...) fins hi tot he llegit algú que creu trobar les arrels d'una antiga divinitat preromana Ugull... i aquestes muntanyes serien els seus altars. La pujada al cim es veu compensada per una excepcional visió panoràmica que nosaltres no vam poder fruir ja que era un dia tèrbol. Característiques : Dificultat : Baixa.  Desnivell :  + 230  metres. Inici i a cabament : Coll de la Tr

Hi ha noms que impacten. Horcados Rojos des de sempre ha estat un d'aquest nom. Crec haver llegit que no té cap relació amb passada Guerra Incivil. A la vall es denomina Horcada als colls i el color Rojos podria ser pel pas compromès del vessant nord on de ben segur que algun animal o persona, especialment a l'hivern, s'ha estivat i ha deixat el pas esquitxat de sang. Si no es vero, es ben trobatto. L'ascensió a la Torre d'Horcados Rojos és una excursió força habitual pujant des del telefèric de Fuente De. Personalment, hi vaig pujar des del refugi d'Urriellu perquè estava amb els companys Roger Blasco i Manolo Domingo ajudant-los en el projecte Four days, four faces . El dijous feien la via la Festa del Paca a la cara oest - massa grau per a mi - i vaig decidir anar a fer la torre de Llambrión - el 2n pic més alt de Picos - però resulta que calia anar amb piolet i grampons. Després de fer una patinada en una placa de gel vaig decidir tornar-me cap a casa (

El Naranjo/Naranco de Bulnes, o Picu Urriellu, és una muntanya meravellosa. Recordo que la primera vegada que la vaig veure, per portar la contraria vaig dir que no era tan bonica però en arribar a casa vaig trobar-me que en la meitat de les fotografies sortia aquella mole. És una muntanya, en dos paraules, im pressionante. Aquest agost he tingut la sort de tornar-hi amb els amics Roger Blasco i Manel Domingo. Amb ells hi he pujat per la paret sud per la via Directa de los Hermanos Martínez  i la mítica via Pidal-Cainejo a la cara nord. Ells van fer més feina (veure Four days, four faces ) i jo, més modest escalador, preferia anar caminant. El primer dia vaig decidir anar a la Penya Castril perquè té la millor visió del pico Urriellu segons em van dir uns amics de Valladolid que vam trobar al refugi. No em van pas enganyar. Descripció de l'excursió : (No vaig prendre temps per tant és una mica intuïtiu les anotacions horaris). Sortim del refugi de l'Urriellu (1960 m.) pel