CAPBUSSADA ALS GORGS


Amb l'Estivi decidim – de fet ho va decidir ell – anar a banyar-nos en alguna tolla ja que fa massa calor per trescar per les muntanyes litorals. Anirem als Gorgs.
Pugem amb cotxe fins l'ermita de Sant Pau d'Arbolí. Sembla ser que hi viu una ermitana que cuida l'ermita. Mirem de no molestar-la.
Agafem un PR que surt a la vora de l'ermita. Anem cap al mas de Nadal. Trobareu alguns cartells de Prohibit el pas, propietat privada. Fa uns anys havia una parella que vivia en aquests topants i es molestava pel pas de la gent i alguna vegada havien sortit amb una escopeta. Avui trobem un altre fugitiu del món barbut i despullat, sembla que s'amaga de nosaltres. Si demanem respecte per l'ermitana crec que també cal fer-ho pel home feréstec del mas de Nadal.
Anem seguint un PR però en arribar a una barrancada prenem un corriol perdedor – no hi ha com anar amb guies locals – i fem cap als camps de la font del Grau on hi ha un dipòsit forestal i una bassa.
Després saltem cap al llogarret de Gallicant. No queda cap sostre en peu però a l'entrada tenim una cabana que ens pot servir d'aixopluc precari. Al Puig de Gallicant hi ha, segons el doctor Aiguader una pedra de sacrifici però el meu guia diu que no l'ha trobat mai, així que no ens hi pugem a comprovar-ho i anem a buscar la bassa i el pi dels Prats on esmorzem.
Acte seguit anem a una zona desconeguda, arribem a un totxo d'escalada amb parabolts... no crec que mai sapiguem qui els va posar. És un racó perdut. Prenem un corriol amagadís que ens duu al peu de la torre del Manuel. Sembla ser que aquest Manuel havia esdevingut amo i senyor d'aquests verals. La seva torre de guaita és un d'aquests secrets que només excursionistes tossuts com l'Estivi coneix.
Ara baixem cap al riu Siurana. Trobem el Gorg i el Gorguet que acullen els nostres cansats cossos amb una aigua freda/gelada. Un cop recuperats pugem cap una bona miranda sobre la Desenrocada dels Castellans. Diu la llegenda que l'alcalde de la Febró va topar amb els soldats castellans i els matar. Va tirar els seus cossos en una profunda esquerda. El meu narrador parla de la guerra del Francès però si eren castellans podríem pensar que era la guerra dels Segadors on els soldats del Conde Duque de Olivares – en Rajoy d'aquells anys - es van encarregar de fer el màxim de mal que van poder als pobles de Catalunya. L'alcalde de Arboli morí en un accident – que fou senyal de càstig diví, perquè Deu també deu ser espanyolista – i poc després es va obrir l'esquerda traient a la llum els cossos d'aquells defensors del poder central.
Tornem per la pista per baixar més tard cap al mas de Candi però a mitja alçada prenem un corriol a l'esquerra cap a la cova Tosca. Nombroses cruïlles però totes senyalitzades amb cartells metàl·lics.
La cova Tosca és una balma prou gran d'uns 40 metres d'ample i només uns 10 de fondària. D'altura tindrà uns 15 metres. La seva singularitat és que està partida per la meitat per una voluminosa columna de pedra tosca. L'Estivi em parla que aquesta havia estat escalada per gent del país. Li comento que pot ser una Escalada per a tontos però té raó quan diu que com sortiríem per dalt ara que tot es cobert d'herbassar.

Passem pel bell grau de Vincabrer. Buscant punta a les coses podria ser el crit de la princesa de Siurana quan anava a cercar el seu estimat cabrer d'Arbolí. Passem per davant del mas de Salin, arranjat com a casa de turisme rural. I fem cap a la pista però prenem una drecera. Passa per davant d'una cabana de fusta on vivia fa uns anys un altre personatge singular de la contrada. Es veu que tenia ossos penjats pels arbres i una mena de Crist fet amb cordes i penjat cara a baix entre dos arbres. Un paratge una mica especial que al meu company li fa una mica de yuyu (i a mi).
Després de 5 hores de trescar per racons i raconades arribem de nou a l'ermita de Sant Pau i acabem la descoberta.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada